Primeres cronos d'esquí de la temporada.

La temporada de curses d'esquí de muntanya ja ha començat i aquí al pirineu normalment es comença amb cronoescalades. Això és degut a que en aquestes dates normalment hi ha poca neu i s'aprofita el treball de les estacions d'esquí per poder lliscar sobre la neu.

La setmana passada vam anar a Vallter aprofitant uns dies de fer el turista per la vall de Camprodon.

Us faig un resum de les sensacions de CronoVallter:

Eren dos pujades d'uns 350m/d per les pistes, amb les baixades neutralitzades i sota la llum de la lluna.

Vaig fer un escalfament una mica pobre, i de seguida es va donar la sortida d'un centenar de corredors, vaig sortir com un coet... els primers 100mts em vaig trobar molt bé, anava amb els 6 primers que estàn amb un nivell altíssim i fins i tot em va donar temps de saludar a l'Anneta i a l'Aran que estaven més endavant animant!!

Però quan vaig haver de respirar fort per poder mantenir el ritme, em notava el coll gelat i amb la sensació de "respirar sang"; jo volia tirar com al principi però el cos no em deixava anar més ràpid, així, vaig estar lluïtant una estona amb mi mateix fins que vaig poder agafar un ritme còmode però bastant més lent. Veia impotent com la gent em passava i jo sense poder reaccionar. De seguida vaig arribar al final de la primera pujada, vaig estar una estona rodant per recuperar-me bé i tot xino xano baixada amb mini frontal cap a la sortida un altre cop. 

Un cop abaix vaig explicar l'experiència a la meva mànager-entrenadora i al meu super-fisio (Anneta i Aran) sel's hi va escapar algun somriure del pet que vaig fotre... jejej. Així que la propera pujada que em quedava la pensava disfrutar i em vaig esforçar en pujar amb bona tècnica... tot plegat vaig ser uns 30 i pico segons més lent que a la primera, això sí, disfrutant!!

Classificat el 15è... content i amb la lliçó ben apresa. Poca cosa té a veure el meu rendiment a l'estiu que a l'hivern, però any rere any vaig llimant les diferències. Poc a pooooc!!!

enllaç amb el video: punxa aquí!

I aquest cap de setmana he participat en la Vertical Ski-pallars que s'ha celebrat a Port-Ainé; organitzada impecablement pel Club d'esquí de la Pobla.

Per condicions meteorològiques la resta del meu equip (family) han decidit i encertat de quedar-se a Tremp fent excursionetes aprofitant el solet que feia a la conca; i els esquiadors degut a la neu  només ens han  permès de fer una pujada de 480m/d (del hotel a la Torreta de l'Orri).

Aquest cop la cursa la vaig plantejar diferent...

Un bon calentament... que amb el fred que feia (-20º de sensació)  ajudava a no estar parat. Com era campionat d'espanya hi havia molt "pata negra", el ritme seria altíssim, així que jo a la meva. Vaig fer una sortida rapideta, però de seguida vaig agafar el meu ritme, les sensacions eren bones anava avançant corredors però també veia com els del davant desapareixien entre el vent i la neu.

En els trams més plans vaig intentar de lliscar d'una manera efectiva i als murs un ritme constant em van permetre acabar molt sencer en un Pic de l'Orri amb ambient siberià. Un cop ben abrigat cap avall a l'Hotel a fer una mica de marujeo...

Busquem la neu... a Vallter!

Només havia visitat una vegada l'estació de Vallter 2000, i com passen els anys!, d'això ja en fa quasi bé 10... quines coses, quan els anys passen tant ràpid me'n dóno conte que em faig gran, que 6 anys passen com abans me'n passaven 3 i que la vida no s'atura i cada vegada agafa més velocitat. Des que tinc a l'Aran tinc la sensació que això no té frè i que he d'aprofitar cada instant, viure conscient cada acte d'aquesta obra que no es torna a repetir mai.

Doncs res, feta la reflexió, i decidida a tirar el rellotge les escombraries deixo constància dels nostres 3 dies amb la furgo per Ripoll i la Vall de Camprodon.

Dimecres marxem de la boira pallaresa direcció Vic; l'excusa d'aquesta sortida és que el Danielet participi a la crono de Vallter amb esquís de muntanya i així inauguri temporada amb pells; però realment el més important és gaudir amb el peque, tots tres, d'uns dies de solet i pinya familiar.

Visitem Ripoll, visitem Camprodon i compartim moments divertits amb altres amics que ens trobem per la zona i que també participaran a la crono de Vallter. El temps és genial i despertar-se amb el solet a la cara, dins el llit de la furgo, tot veient per la finestra els pics nevats de les muntanyes és una estampa preciosa.

Dijous ja dinem a les pistes de Vallter 2000, a les 17,30h el Dani té cita per donar-ho tot als 700m de desnivell positiu totals de la crono repartits ens 2 pujades de 350m aproximadament.

Ja és fosc i és maquíssim fer d'espectador d'aquestes proves i veure com les muntanyes s'omplen de llumetes amunt i avall sota una lluna plena i un cel estrellat. L'Aran i jo ho gaudim d'allò més tot animant al papa, a la Marta, al Gerard i a tots els esquiadors que s'esforcen a fer les pujades molt i molt ràpid, la temperatura és bona i no passem massa fred.

A les 7 de la tarda ja ha acabat quasibé tothom i després d'una bona dutxa a la furgo anem al sopar que han preparat els de la cursa. Un bon plat de pasta, una amanida i repartiment de premis i sorteig de material; tot amanit amb somriures i molt bon ambient... ara només ens queda una bona dormida a 2000 metres d'alçada a la nostra caseta mòbil.

Divendres, últim dia abans de tornar a caseta, disfrutem d'un matí de sol tot fent una excursió per un sender mig nevat per la vora de les pistes d'esquiar. Com es nota que són les pistes amb més neu del pirineu, està tot colapsat i si no fos perque amb l'Aran hem anat a buscar racons on poguer estar tranquils la situació és força agoviant. Finalment ens trobem amb el papa a l'hora de dinar, ell ha anat amb esquís i nosaltres esperem poguer-ho fer algun dia d'aquest hivern... tenim paciència i sabem que tot arribarà!

Ara des de casa recordem aquests tres dies, mirant les fotografies i pensant quina serà la pròxima excursió!

Retalls de Tignes.

Una embarassada per Tignes

Unes vacancetes pels alps francesos, encara que hi escassegi la neu, ens ha aportat una mica d'aire fresc i moltes moltes ganes d'agafar aquesta nova etapa que ens espera amb els peques amb molta més il·lusió.
El temps ha acompanyat cada dia, ha fet un sol espectacular i  temperatura agradable, potser els que tenen més mono d'esquí i neu haguessin preferit que es tapés i fes una bona descarregada però a mi tal com ha estat tot ja m'ha anat de luxe... qui vulgui esquiar que pugi al glaciar!

Ens  hem allotjat en un apartament impresionant de 10 persones, amb habitacions dobles i banys per cada habitació, cuina amb tot lo necessari, wifi i calefacció a tot pistó... resumint com a reis!!!

El dia a dia:

La dinàmica diaria comença per aixecar-nos a les 8, els pros de l'esquí a les 9 ja marxen cap a pistes, el segon grup d'esquí marxa entre les 10 i les 11 i jo a aquesta última hora tb em deicideixo per explorar algun sender de la zona.

El primer dia, diumenge, vaig decidir pujar per on baixa un sender de freeride amb peraltes i demés; impresionant! quin mono em va agafar de bici, i mira que jo els peraltes tampoc no els sé aprofitar, però veure aquells caminents, amb aquelles corvetes tot tant ben fet, no me'n podia estar de que se'm fés goleta! Vaig anar pujant i pujant, tenia motivació i ganes de cansa'm però sabent que he d'estar una setmana per la zona i sabent que era el primer dia em quedo a l'alçada d'un remonte (Palafour) a 2600m. i decideixo baixar per l'altre costat per una canal d'herba entre roques molt i molt bonica! Sóc la persona més feliç del món! És tant bonic ser lliure com una bestioleta per aquestes muntanyes... Finalment cap a les 3 torno a ser a l'apartament per explicar la meva aventurilla.

Dilluns agafo el cotxe i baixo fins a Tignes les Brévières 1550m des d'on surt un sender que em portarà fins a l'apartament. El primer tram l'enganxo sense problemes per un bosc d'avets molt xulo però a patir d'un punt que dóna a una pista em perdo i decideixo tirar per pistes d'esquí per saltar unes parets que no veig cap sender. Anant tirant i tirant amunt vaig a donar a un remontes, Plateu de Marais a 2190m, i per sort hi ha un mapa amb indicacions de Tignes Le Lac 2100. Que bé! començo a tirar direcció est i em trobo un sender que finalment baixa a trobar el caminet que no tenia que haver perdut. Tranquilament i fent alguna que altra parada de més arribo finalment a casa! Avui m'he cansat més del compte!

Dimarts, dia de moooolta tranquilitat, tot i així surto a fer el tomb a Le Lac.

Dimecres, ja més recuperada decideixo coneixer la part de sender que dilluns em vaig saltar i no vaig poder conèixer. Baixo amb el cotxe fins a Tignes les Boisses 1850m (tram on vaig perdre el sender) i amb les explicacions del Dani, que dilluns a la tarda el va fer de baixada amb la bici per recuperar el cotxe, trobo el caminet que planeja força més que les pistes d'esquí que vaig fer jo i arriba resseguint la vessant solana a Tignes Le Lac.

Dijous, ben merescut ha sigut el descans. He agafat el cotxe i m'he desplaçat a Bourg St. Maurice a comprar un detallet pel meu nen, que el trobo molt i molt a faltar. Després de voltar estoneta he trobat el que buscava i he tornat cap amunt a dinar amb els companys de pis que ja havien començat a preparar-lo. A la tarda piscina, unes instal·lacions de luxe on pots nadar i també relaxar-te per unes aiguës amb xorros i corrents... perfecte! Fem una mica de tot i sortim amb gana per sopar.

Divendres, últim d'a d'activitat, tenia en ment arribar al forat de roca que es troba a la solana sobre l'apartament, però al pujar la primera pala deicideixo anar a explorar direcció contrària. M'ho passo molt millor descobrint zones noves que no pas resseguint camins ja fets. Trobo un nou sender de bici i un altre que la gent utilitza per caminar, començo a xafar més neueta i quan arribo al telecadira de Tichot decideixo tirar avall, direcció Val Claret per un senderet bastant marcat.

A baix ens trobem amb el Dani que baixa del glaciar, com cada dia, avui tenien intenció de fer cim però s'han quedat a uns metres pel gel que hi havia. Agafem el bus fins a Le Lac on m'espera una bona dutxeta i un bon dinar. Dani per contra agafa la bici amb Pasta, Paco i José Ramón i marxen a fer un sender que els portarà fins a Val d'Isère on a mitja tarda nosaltres els anirem a recollir.

Dissabte dia de tornada amb moltes i moltes ganes de veure l'Aran!!!!

Camí de la Serpent

Anunciaven molta aigua, i n'hi ha hagut, però dissabte i diumenge han sigut de treva i hem pogut disfrutar d'una excursioneta amb parella que feia dies que teniem ganes de fer, i no perque el lloc en si sigui únic o es trobi lluny, sinó perque ha volgut dir que ens tornem a trobar bé, que hem superat els virus que corrien per casa i tornem a estar en actiu!

Camí de la Serpent:

Aquest camí, que té uns 10km de longitud i un desnivell acumulat de prop de 400 metres, és molt usat per gent diversa ja que pots accedir al Monestir de Sant Pere de les Maleses, al barranc de Sant Pere, a la Cova de la Serpent o a multitud de vies d'escalada de la zona de Collegats; així tan  t'hi pots trobar escaladors, barranquistes, caminadors o corredors de muntanya. A casa nostra li acostumem a dir camí de la Serpent... però ja veieu que li valdrien també molts altres noms!

Des de la Font de la Figuereta, el camí s'enfila per una pista asfaltada direcció al Mas de Gramuntill i nosaltres la seguim molt poca estona ja que desseguida trenquem per un sender a mà dreta que puja força dret amb algun tram de trepar per la paret. Tot s'ha de dir, que el camí oficial està indicat amb un plafó més amunt seguint la pista, però això de ser de la zona i haver repetit tantes vegades la ruta ja tenim el costum d'agafar aquest recte.

No us podeu imaginar lo bé que s'estava caminant per aquesta zona, disfrutant de cada grimpada, de l'aire a la cara, de la humitat de l'ambient, del sol que sortia de tant en tant, de la panxa que arrossego, que quan em trobo bé també la disfruto! i com no, de la companyia! 

I es que tenim molta sort els que dia rere dia podem disfrutar d'aquests paratges, d'aquesta tranquilitat, de tenir tot això a la porta de casa, sense tenir que fer quilòmetre i quilòmetres els divendres al migdia per anar a buscar un racó de vida. Per això ho hem de cuidar, ho hem d'admirar i ho hem de transmetre als que venen!

 La tornada al cotxe es fa per la carretera vella de Collegats (Barranc de l'Infern), i no hi ha pèrdua, ja que tota la ruta està marcada amb marques grogues.

Nosaltres la fem servir normalment quan no tenim massa temps lliure, però si el suficient com per sortir de la conca de Tremp i agafar el cotxe. Molt recomanada també per les vistes impresionants del congost de Collegats i del riu Noguera Pallaresa.

I que per molts anys la puguem continuar gaudint!

Panellets

Com es fan uns bons panellets? Quina és la recepta que hem de seguir? amb moniato? amb patata?... Aquest any tots els de casa teniem molts dubtes, però moltes ganes de fer panellets. 

Recepta (agafada d'aquí i d'allà i adaptada al nostre gust):

- 800gr de moniato (pesat cru)

- 800gr de sucre

- 1kg de farina d'ametlla

- la pela d'una llimona ratllada

- un toc d'anís

Es bullen els moniatos fins a que quedin ben tous, els pelem i els trinxem amb una forquilla; passem el sucre pel turmix perque sigui ben finet i li afegim al moniato, també la farina d'ametlla i la llimona ratllada, treballem bé la massa i li afegim al gust d'anís.

Aquesta pasta ha de reposar de 12 a 24 hores a la nevera. Així que els panellets els deixem pel dia següent.

Un cop la massa ja ha reposat i els operaris estan motivats per treballar amb les mans, davantall posat i concentració... no us penseu! això de trobar la mida dels panellets i fer-los tots iguals no és tant fàcil com pot semblar en un principi!

Dir, com es veu a la fotografia, que uns quants panellets els vam fer de Cola-Cao ("desayuno y merienda") per tenir més varietat, ja que el total se'n anava quasi als 3kg! També comentar de la fotografia que la mida de les boles va ser reduïda a la meïtat per evitar un embafament innecessari a l'hora de provar-los.

I anar fent boletes, anar posant pinyons, ametlles i altres invencions, com per exemple els de xocolata els vam fer finalment tipus moneda amb una nou a sobre o un pistatxo a falta de nous! 

Per acabar, precalentem el forn a 225º i suquem amb ou la part de dalt dels panellets, enfornem 10 minuts i llestos!!!!

Ens han sortit 3 safates de panellets... sort que els titos, els avis i la iaia i padrí ja se'n han endut i els han agradat molt... sinó imagineu-vos l'empatxada!!!

Ah! uns últims panellets, els que a la fotografia semblen (per la forma habitual) de coco, que no ho són, els vam fer de xocolata fosa per sobre... boníssims! ;-)

Ara, a pendre nota per un altra any fer les modificacions idonies perque superar-nos i que quedin, no boníssims, sinó perfectes!

Bon profit!!! I bona Castanyada!!!

Trail Montroig + Family!

Com ara l'Aran va al cole, les sortides amb la furgo es veuen limitades al cap de setmana, però intentem anar sortint per llocs diferents.La dinàmica es que jo faig una cursa i la resta del cap de setmana fem excursionetes per la zona.I així ho vam fer fa uns dies, per St. Llorenç de Mongai on feien la segona edició del Trail del Montroig, una mitja marató de muntanya amb uns 1000 m/d. Us faré cinc cèntims del que va ser per mi la cursa:

El recorregut el coneixia en gran part i sabia que al final hi havia un tram plà d'uns 8kms que se'm farien força llargs. Així que havia d'aprofitar avançar als trams més guarrillos on vaig una mica millor. Bueno, un cop feta l'estratègia només faltava pasar-la a la realitat.

Sortida!! Tinc les cames una mica entumides de les activitats dels dies anteriors però al cap de 10 min de cursa em vaig trobar bé i vaig pensar... anem a trencar el grup... jejej Quin flipat... foto apretada en un lloc plà i em poso al davant. Un grupet de 6 enganxats als talons, de seguida penso... bueno aquestos 6 m'avancen als últims 5 kms segur!

En aquesta posició privilegiada només vaig poder aguantar 5 minuts. En un altre tram plà em van passar 5 tios, però jo com a la peli del "Sargento de Hierro" quan tota la "tropa" avança al sergent (Clint Eastwood) i ell continua trotant al seu ritme fins que més endevant se'ls troba a tots fets pols i els avança sense problema. 

Així que al meu ritme, que a la sortida anava una mica flipat!; Un cop va començar la pujada vaig poder guanyar alguna posició però els del davant no afluixaven. A dalt de Montalegre em trobo al Mariano de Balaguer animant-me a tooope amb un esquellot que feia més soroll que un ramat sencer i em diu que a dalt de l'aresta està molt trencat i que puc avançar al Francesc Jové, doncs gaaaas!!

Vaig fent a lo meu sense aixecar la vista del terra... molta pedra i algun matoll; no es veu massa bé el que trepitges... mmmm!  En el primer tram de baixada em llanço a saco i agafo al Francesc. La major part de la carena vaig anar tercer a vistes del segon, del primer... ni rastre!!  Al final de la carena hi havia una baixada llarga fins a Camarasa, només li vaig poder treure un minut al Francesc i no havia atrapat al segon... allà mateix vaig veure que com a molt seria quart.

Encara no portava ni 5 minuts per una pista plana que porta al embassament de St Llorenç, quan sento: "flap,flap,flap...! Son les gambades del bèstia del Francesc... buff quin ritme!! Li dic: "jolin tio com hi vas!! i em diu " Terri, això és lo meu!" jo ja ho sabia però m'ho va demostrar...jejeje

Jo com encara tenia una mica de cames em vaig posar a allargar el pas i intentar mantindre'm al seu rebuf, tenia la sensació que les cames em tocaven darrera les orelles però de ben segur que la meva gambada era la meitat que la del Francesc.  Quan ja portava una estona patint al seu darrera, vaig notar que va afluixar un pelet... mmmm el sender era plà però revirat i amb alguna pedra... em vaig rel.laxar una mica, però sabia que l'ultim km era pista i que em fotia un hachaso dels bons... mentre pensava tot això... el tio apreta a fondo!! Ufff provo d'enganxar-me però noto els bessons que volen fer una excursioneta cames amunt... joliiiin!! Lo primer que faig és mirar enrera a veure si ve algú.

Per sort haviem obert un bon forat i sabent que no podia fer res amb el Francesc vaig agafar un ritme còmode fins a l'arribada. El tio em va treure més d'un minut, quin crack. Els dos del davant també molt bé, quin ritme!

M'ho vaig passar molt bé!!

Els altres dies els hem dedicat a fer excursions i petites escalades amb l'Anna i l'Aran.

Un dia vam anar a fer "espeleo" al forat negre de Matasolana, vam agafar els frontals i cap a dins després de fer carreres pel camí d'aproximació, jugar amb pals, tirar pedres, pujar als arbres... etc  La cova és una gran sala plena d'estalactites, a l'Aran lo que li va agradar més era anar fent llum amb el frontal, però quan portavem una estona per allí dins la foscor ens va agafar fresca " Mama anem a fora!" Llavors vam sortir a menjar una mica i a prendre el sol. La tornada cap al cotxe va ser una baixada de les nostres... com diu l'Aranet: "A saco Papa!" m'agafa de la mà i es tira endavant hi hagi el pendent que hi hagi.

L'endemà vam anar a escalar a Senterada a vora casa de "Maèstro" on hi han unes vies molt xules i relativament fàcils. A l'Aran li vam agafar l'arnés pero no li vam dir en cap moment que ell havia de pujar, a veure quina cara feia. Un cop vaig haver obert la primera via i estava a punt d'arribar al terra sento la veueta que diu: " jo també papa, jo també" Jajaja... quin tio. Li posem el arnés i el tio cap amunt relliscada cap aquí, derrapada cap allà estirada de corda cap amunt; i quan el tio estava a uns 6 mts del terra em diu... "ui la fabata". Macatxis, se li va sortir del taló. Li vam fer tirar des d'allà adalt... li va agradar més això que tota la pujada, jijij  "Bueno ara baixem i posem la sabata". I pobret com no sabia caminar amb els peuets per la paret s'arrossegava quan el baixava amb la corda així que vaig pujar a explicar-li com ho havia de fer i el tio ho ca agafar prou ràpid. S'ho va passar de conya i nosaltres babejant!! Encara no té 3 anyets i ha fet més coses per la muntanya que jo amb 13 anys!!

Santa Tecla i triatló!

Li vam dir a l'Aran ja fa dies; després de l'adaptació forçada a  P3, tocava premi, i que millor que anar amb la furgo, qualsevol excusa i qualsevol lloc per poder sortir de la rutina de Tremp.

Divendres vaig estar mig matí enganxada a l'ordinador buscant destí... uuufff!!! no trobava res a la nostra mida! alguna cosa infantil combinada amb alguna cosa esportiva, no costa tant, no? Doncs primer res! però consultant una pàgina que sempre em fa encendre alguna llumeta, Sortirambnens, vaig trobar la solució!

Santa Tecla que venim!!!!

Dissabte al matí amb un aiguat a Tremp que feia tanta por com falta, carreguem els trastos i cap a Tarragona, a les festes de Santa Tecla!
Ha sigut un finde genial! amb molt solet, molta bici, molt turisme, molta platja i molts espectacles infantils, ah! i un pòdium com a primer classificat del Danielet a la Triatló popular ciutat de Tarragona, Així que sense allargar-me més, deixo unes fotos per fer una mica d'enveja... ;-)

Ja ho sabem...

Carros de Foc "Escairunner"

Com ja sabeu Carros de foc es un recorregut circular que va passant per tots el refugis guardats del Parc Nacional d'Aigüestortes i d'Estany de St. Maurici, Aquest recorregut el pots fer amb el sentit, punt de partida i dies que vulguis. La distància és d'uns 55 a 60kms amb uns 9200m/d. Hi han dos dies a l'estiu que hi ha la modalitat Skyrunner que estracta de fer el recorregut en menys de 24hrs.

Personalment no es el tipo de cursa que m'apasioni, no m'agrada córrer tantes hores... potser és perque no tinc la preparació suficient, o perquè quan acabo les sensacions són de "desgast general". I llavors pensareu: "i perquè coi hi vas??!!"  Doncs...  perque aquest any s'han ajuntat una sèrie de factors que han fet que m'apuntès amb aquest repte.

Tot va començar aquest hivern amb una de les curses d'esqui de muntanya. Tot parlant amb lo "Pasta" deiem que no ho haviem fet mai i que s'habia de provar. La intenció era d'anar xino-xano per complir el recorregut i acabar lo menys cansats possible. Amb això es va ajuntar que la majoria de gent que coneixem hi ha corregut i et pregunten sorpresos: " perquè no la fas, segur que t'aniria bé"; i la traca final va ser que aquest estiu he fet algunes curses a peu, encara que ni molt menys d'aquesta distància. Ja sabeu... quan un es troba valent no li fa por res... jejeje.

Com no em veia amb cor de fer tot el recorregut caminant amb el Pasta i el J. Figuera, li vaig comentar al Garreta si no li feia res de que anés amb ell a fer la cursa. Tot i que jo no sabia si aniria bé al seu ritme, m'havia d'adaptar perquè jo desconeixia algunes parts del recorregut.  La meva preparació específica per aquesta prova va ser nula: no vaig pujar al parc a veure part del recorregut cap dia, no habia estat en alçada des de l'hivern, no habia estat corrent durant més de 6hrs feia molt temps, no m'havia preparat mentalment...

Però aquest era l'any... m'ho habia de treure de sobre. Jejejeje

Al final vam sortir divendres del refugi de Colomina a les 7.10 del matí amb un 95% de probabilitat de pluja, per fer el recorregut am sentit horari, o sigui... direccio Estany Llong.

Vam sortir a les 7.10 perquè a les 7 sortia la Marta i la intenció era anar plegats una estona per animar-la per aconseguir el rècord del temps de noies.

Abans de sortir hi habia un "ambientazo" al refu, música a tope per motivar i molts ànims dels que estaven allà presents que et donaven ganes de sortir volant. Bestial!

No faré una explicació de cada part de la cursa perque tantes hores donen per molt, faré una descripció general des del meu punt de vista.

El recorregut és molt trencacames, es pot anar trotant molta estona i fins i tot córrer en algunes parts del recorregut si físicament estàs bé i ets àgil per la muntanya. També hi han trams força lents que camines entre "caos" de blocs de granit enormes o per pujades molt dures i relliscoses. Val la pena anar lleuger per no sobrecarregar el cos durant tantes hores. Jo vaig sortir amb una ronyonera on duia mig litre d'aigua, 5 gels, 1 barreta, 6 gominoles, un paravent i un Buff. Als refugis (n'hi han 9) en teoria hi tens beguda, una mica de fruita i fruits secs.

El recorregut és maquíssim, però si vas per feina no tens temps d'apartar la mirada del terra. Quan et relaxes una miqueta la entrampussada no triga a arribar.

Nosaltres vam tindre unes 4h de pluja, amb estones de pedregada amb fort vent que va fer que a moments passessim fred i les cames no anessin tot lo fines que haguéssim volgut, a més a més s'havia d'anar amb compte perque les pedres relliscaven.

Jo vaig anar amb bastons per alliberar una mica les cames que no sabia si les tenia massa preparades pel "tute"; es recomanable d'haver sortit bastant amb bastons per poder treure'ls-hi profit, ja que hi han llocs que prou feines saps on posar els peus. A mi personalment em van anar molt bé i els vaig aprofitar durant tot el recorregut. El que em va passar es que com feia temps que no els utilitzava, vaig acabar bastant carregat d'hombros.

A la arribada ens esperaven corredors que sortien l'endemà i la gent del refugi animant-nos a tooope.

La veritat és que no tens sensació de cursa al no sortir amb massa d'un lloc concret. Cadascú pot sortir del refugi que vulgui i en el sentit que vulgui, el que compta es haver passat per tots els refugis. Et vas creuant gent o te'n avança per complir el mateix repte.

Valoració personal: Com a recorregut és excepcional, un entorn maravellós. Com a cursa una cagada!! Perque??

Doncs primer pel tracte de la gent dels refugis que no veuen amb bons ulls el perfil del corredor. Ja no critico en el meu cas els avituallaments, encara que me'n han parlat molt malament. Ah, si!! A restanca no em deixaven omplir el botellí amb taronjada, vaig haver de fer beure que me la bevia per després posar-la d'amagat al botellí. Amb un altre emplenaven les ampolles d'Aquarius amb polvos tipo "Tang" però impossible de beure de lo àcid que era. A part de aguantar les ironies de alguns treballadors de refugis... em podria recordar de més detallets però no val la pena. Només vull que es vegi per on van els tiros.

Jo no se si els refugis tenen algun benefici, però els corredors paguem un mínim de 86€ per aquesta cursa. I com a mínim busques els serveis de qualsevol cursa popular.

Per mi podria desaparèixer tot aquest "tinglado" dels Carros de foc que es fa dins de l'entorn d'un Parc Nacional, ja que en teoria hauria d'estar preservat de jaleos i curses.

Finalment amb el Gerard vam fer un temps d'unes 11h 23min, però veient asequible baixar el temps amb bona meteo. Vam anar molt be junts, i em va ensenyar "atajos" que jo desconeixia. Vam fer molta conya i ens ho vam passar molt bé.  Això sí, estaré molt temps a donar un duro per la gent de Carros de foc. M'he sentit estafat per uns pixapins que estàn degradant un terreny meravellós.

CLASSIFICACIÓ 2011 

Aquelarret 2011. Cervera

No m'agraden gaire les bruixes, me fan una mica de por, però papa me va explicar que a Cervera fan una festa de correfocs, tambors, escuma i bruixes que és molt divertida, i claro! natres no hi podem faltar!

27 d'agost de 2011:

Amb mama hem passat tot el matí pel parc de bombers de Cervera amb la furgo, tirant aigua amb les mangueres, pujant als camions, jugant a pilota, lliscant amb un patinet super divertit amb papa, jo no hagués marxat del parc, m'ho estava passant tant bé! però mama volia anar a veure l'Aquelarret, que és l'Aquelarre dels nens, així que jo l'he acompanyat.

Vora les 6 de la tarda hem agafat la bici i tots dos cap on feien la cercavila. Per tot el carrer hi ha penjades cintes de festa i està plè de gent. De cop, comencem a sentir petards i més petards, ui, ui, ui!!! ens posem en un costadet i comencen a sortir nens i grans vestits de dimonis amb forques! que xulo!!! també n'hi ha que toquen tambors i tots plegats ballen mentres tiren xispes i més xispes! per cert, com que mos hem ficat prop dels diables perque és molt divertit, m'ha caigut una xispa a l'esquena... i crema molt!!! fins i tot m'ha foradat la samarreta nova!!!

Així que hem vist, diables, dracs, bruixes i nens fent una festa molt xulaaaa!!! i jo m'ho he passat molt bé! Sort que he volgut acompanyar a mama a veure tot això!

Per acabar, han tirat escuma i aigua i ens hem mulla't els peus!

Quina tarda més divertida, amb la bici hem tornat al parc de bombers per explicar-li al papa tot el que hem vist i viscut, quantes coses, quina pena que ell no hagi pogut venir amb nosaltres; però m'ha dit que un altra any sí que vindrà!

Un bon sopar a la furgo per agafar forces i a les 11 tornem amb mama a veure un castell de focs... Ooooohhhh!!! Apaguen totes les llums dels carrers i no es veu res més que focs de molts colors, quasi no vec ni a la mama!!! Em donat un tomet pels carrers seguint un correfocs aquest ja per nens grans, on hem vist gegants que tiren aigua per la boca, fantasmes i bruixes que ballen, i més i més foc i xispes!

Ha sigut un dia molt divertit! L'any que ve hi tornarem..., queda molt per això?!